Parlar amb les coses: antropomorfisme, causalitat i incertesa.

Resum

Malgrat la seva explícita condició material, l'acció de dissenyar pren sentit convencionalment dins d'un marc simbòlic. L'objecte del disseny es presenta com un element de consum que, més enllà de ser un pur instrument, és portador d'un sistema de signes i, amb això, escapa cap a l'infinitament social (Barthes, 1964). En contrast, avui es vénen estenent plantejaments des dels corrents afins a l'anomenat “gir material” —els nous materialismes i el realisme especulatiu— que rebutgen restringir la concepció del món a una mica única i inevitablement mediat pel subjecte humà; això és, com alguna cosa que passa indispensablement per interpretació, discurs,textualitat, significació, ideologia i poder (Coix, Jaskey i Malik, 2015). Aquest enfocament posthumanista, perquè rebutja les lògiques binàries jerarquitzades, planteja reptes i genera conflictes per a la disciplina del disseny en tant que activitat human-centered i material-base.   En el present text es pretén articular una aproximació materialista i posthumanista a la pràctica del disseny que confronti amb la seva habitual comprensió mercadotécnica i la suggereixi, així com en altres estudis, un possible “gir material” per a la disciplina. De la mateixa manera, s'exposa la següent conjectura: el disseny redueix la mediació subjecte-objecte a una qüestió purament cultural que falla a l'hora de concebre els objectes en la seva ecologia, com a entitats aïllades de l'humà/al fet que els crea o els consumeix. Per a això, s'ofereix una anàlisi causal de l'objecte —delimitat al seu abast quotidià— que procura vincular la qüestió de la “agència” i la “causalitat”, en les seves diferents contemplacions, amb una nova concepció del matèric relativa al disseny.