Projecte i temporalitat. Una anàlisi del mètode en disseny, entre la supervivència i/o la utopia

Resum

Aquest article analitza casos que conjuminen diferents disciplines del disseny i la seva pedagogia amb la finalitat d'identificar les diferents concepcions del temps que integren

Els mètodes en disseny intenten guiar i evitar que els projectes es desviïn de les trajectòries previstes. Amb l’objectiu de l'eficiència, les dinàmiques productives comporten temporalitats que poden dificultar la percepció o la creació de models no lineals que sovint es revelen més fèrtils, però a escales i amb objectius diferents.  

La concepció cronològica del temps aviva l'afany resolutiu de qualsevol projecte, qüestió que es fa palesa en la seva terminologia urgent, paraules com fase, etapa, esprint, timeline o deadline, termes de tint mercantilista que, alhora, impregnen l'àmbit docent traduïts en graus, competències, crèdits, entregues, resultats o avaluacions. La confluència d'aquests models amb les eines digitals ha esperonat la celeritat feta en contra de la pausada reflexió per propiciar un determinisme extenuant. Tot ha de ser finalitzat i tancat a temps. 

L'article reobre el debat que històricament ha explorat la potencialitat del disseny entre la mercaderia i la utopia. Per això analitza casos que uneixen diferents disciplines del disseny i la seva pedagogia (Bauhaus, HfG d'Ulm, Black Mountain College, Victor Papanek, Buckminster Fuller, Enzo Mari, Bruno Munari, Ray i Charles Eames) per identificar les concepcions del temps que integren, per discernir com aquestes incideixen en les maneres de procedir i en les polítiques que abanderen, en definitiva, en les maneres de procedir fer i estar en i amb el món. Un rerefons ètic que apel·la a la relació del dissenyador/a amb l'obra, entre percepcions que tendeixen a donar el projecte per conclòs i d'altres que el consideren com un organisme viu en transformació contínua (del món i d'un mateix/a) i discernir com aquestes impregnen o condicionen els modes de conducta i projectar, en definitiva, els modes de fer món.

Els mètodes en disseny tracten de guiar i evitar que els projectes es desviïn de les trajectòries previstes, establint etapes, fases i timelines que garanteixin la seva resolució. El domini del temps és avui troncal en la maleta de competències en la pràctica i la docència del disseny. Així ho porten constatant nombroses figures des dels anys 1960 com a Mari, Munari, Maldonado, Papanek, Fuller, o els Eames, les reflexions dels quals sobre l'agència del disseny ressonen en l'actualitat. Es considera oportú recuperar l'alè dels seus ensenyaments i els debats que avui susciten amb la finalitat de contrastar els temps hegemònics i pautats que monopolitzen els mètodes en disseny a través d'altres concepcions possibles alienes a la immediatesa del mercat.

Les dinàmiques productives de la indústria comporten una temporalitat que dificulta la percepció o creació de models no lineals que sovint es revelen més fèrtils, però en escales i amb objectius diferents. Aquests models, si atenem els seus principals practicants i referents, també en l'àmbit docent com és el cas de les escoles d'art i disseny alemanyes i americanes de preguerra i postguerra, destil·len una tradició incòmoda amb la cronologia i amb el temps productiu orientat cap al mercat de masses. En aquest estudi s'analitzen diverses fonts, herències i inèrcies d'aquesta pertorbació creada en el procés de disseny per una determinada concepció del temps en una disciplina fortament impregnada d'un sentit d'anticipació que reiteradament evadeix o disloca altres temporalitats.